 |
| RIU ALGARS-BATEA-TARRAGONA |
Un s’estima la
terra, la que te mes a prop, la que el va acollir quan va néixer, el trosset de
mon que li va deixar posar els peus damunt seu i va enfangar les seves sabates.
Un s’ estima el
lloc que l’envolta, els costums que el fan addicte, els sorolls que escolta,
les llums i els contrallums,les dites que l’arrosseguen, el vent que l’acarona.
La terra sencera es
un lloc inhòspit fins que te hi atanses
i el reconeixes, quan et sents i et fas partícip de la bellesa i la joia.
Un es com es fa,
si mateix tot sol, anant i venint per
les dreceres tortes, ennuegant-se amb el crit ,descabellant la vida per tots
els seus indrets, ferint-se amb totes les seves punxes i sanant-ne amb la veritat dels fets.
Un va i be, sent-se
aturar-se, i es fa fonament i base, es
creix per damunt els astres i rema, rema incansable fins l’Itaca.
Escollir es
deixar anar , prendre es donar, trenant la trena de les participacions, fent d’un
un tot.
El lloc es l’estanca,
la llar el niu. La finestra tant dona cap ha fora, com cap a dins. Tots es un desfet i un fet que
mai s’atura, la iteració, el desgast, l’empremta futurista, la senyal de foc,
la llum, el paisatge erm, la sortida, el començament.
Un es del lloc ha
on va néixer mastegant la seva llengua, ferint-se per el trespol, abrigat amb
la senyera, recte i tort, feble amb la mort, dur amb la vida, conseqüent dels
fets, boig de saviesa, mai dolgut, sempre amb dolor, aquet dolor que fible la
pell sencera i es fica fins el cort.
Un s’estima el
racó, l’enyor de la sentida, l’escalfor del sol, la mar i l’aigua, els camps,
els blats, tota la vida recollida dins un petit tros de mon. Un s’estima.
