Neix el dia. Soc aquí.
Veig la meva vida com un punt i apart de la resta de vides, un neguit
involucrat a la resta de vides alienes.
Infiltrada
socialment al mon de les conseqüències,desvetllada davant del fet del
manteniment.
Obligada a la
manutenció de la carn, inquieta per resoldre els enigmes del esperit. Això es
ni mes ni menys el resum de la existència.
Puc afegir-hi els
somnis, les esperances, les il·lusions, però al fi i al cap, res d’això pertany
al realisme pur i cru del sosteniment primari.
El meu rostre es
configura difós entre miler de rostres, cadascun amb la seva particularitat que
el distingeix. Barrejada entre la multitud només soc un nombre afegit a la quantitat massiva,omplint
un espai reduït ,oprimida per la massa, empassada per la desproporció, engolida
per la indiferència que resum en el tot la qualitat particular.
Així dons,
procuro servar el meu particular criteri per damunt que tots els criteris que
amenacen amb devorar la petita porció de vida que em pertany.
Però el mon de la
sordidesa m’empeny involuntàriament, arrossegant-me, seduint-me, enderrocant
fortaleses y aixecant murs allà ha on les llibertats son un dret de vida.
Es difícil nedar
quan el pes del aigua es superior al del cos. Mantenir-se al marge del pes del
aigua tampoc em permet avançar, hi soc, m’ofego, no puc ometre que el problema
existeix.
Quedar-se quiet,
a terra seca, equival a desertar de la pròpia vida i admetre que el no fer res m’evitarà conflictes.
No es pot estar
quiet quan les cames t’empenyen,quan el nervi del cos empeny l’anima cap a
dreceres fora d’itineraris comuns. Vull ser un tot entre tots, servant la identitat
pròpia,vull conviure segons les meves intencions, el meu dret a ser, la meva
integritat soluble al espès líquid de la meva sang.
Cadascú de nosaltres
es pertany a si mateix, entre tots fem un cos sòlid capaç d’enderrocar el cos opressor.
No ens podem queixar de res, si no sabem que produeix la queixa, ni podem
lluitar si desconeixem l’enemic.
Enemic es aquell
que sent com nosaltres, ens obliga a ser
com ell dictamina, ens obliga a deixar de ser per dominar-nos en benefici de si
mateix.
La llibertat no
es altra cosa que ser un mateix, malgrat els vents no ens vinguin mai de cara,
malgrat les adversitats ens malgastin l’anima i el cos. Res no es farà mal si
sabem qui el produeix.
Era tard. Al cel
milers d’espurnes d’or començaven a fer pampallugues. La lluna tenia ganes de
jugar i s’amagava riallera davallant entre les espesses branques dels pins.
El Capità
caminava capcot. Ara ningú no el podia veure i anava a pas insegur. Nomes la mirada
melangiosa dels arbres omplia aquell silenci amb una frisança angoixosa que
relliscava entre les raons perdudes d’un poble i d’un temps.
Des d’aquell cim
es podia veure l’enruna’t poblet. Les blanques parets eren ara maons
socarrimats, no quedava cap casa sencera ; però aquella imatge treia d’entre les
runes un crit que el vent no volia tocar
per por d’allisar-lo massa; el crit del qui moren defensant un poble.
El Capità era un
home fornit d’acer, d’aquells per qui lluitar era i és més que agafar un fusell
i matar per poder alliberar un pensament. Per ell lluitar era un manament, un
deure, fins i tot, un dret.
Però aquell
vespre el sol fet de pensar en lluitar l’esgarrifava. No tenia cap desig d’estroncar
amb trets aquell silenci que semblava embolcallar-lo suament amb un to
encisador.
Ara aquell poblet
li semblava mes tranquil. Ja no tenia por de les represàlies.
No. Ara un pilot
de cadàvers llefiscosos no podien fer-li cap mal.
Es va aturar un
moment davant del llac. La lluna, enjogassada, si havia parat a emmiralla-s’hi, i
la seva nuesa es
retallava en la profunditat de les aigües.
De sobte, com si algú hagués volgut espantar-lo, es varen sentir
uns lladrucs a la llunyania.
El Capità va fer
un salt; no s’ho esperava. Li va saber
molt de greu que el silenci s’esmicolés.
Darrera d’aquells
lladrucs es sentiren molt mes. Va pensar que devien haver matat els gossos, perquè
també ells portaven dintre seu aquella vasta idea de la llibertat.
Va agafar d’una
revolada el fusell i va començar a córrer enfollit cap al pilot de runes. En
arribar els lladrucs van parar i només es sentien els retalls de vent que
xiulava entre les fulles dels arbres.
Den mig de les
runes naixia un doll d’aigua cristal·lina que retornava ala nit un regust esperançador.
Sense saber-ne la
raó va llençar el fusell i encisat pel sorollet del aigua que espetegava entre
les pedres, va oblidar les seves raons, el seu deure i el seu dret.
De cop i volta no
volia creure amb res, només en la dolçor d’aquell aigua. Necessitava mullar-se
la gola amb aquell remoreig tendre. Era l’aigua que desitjava de petit quan
anava d’excursió i de gran, quan anava amb l’exèrcit de campanya pel desert perseguint,
ara no recordava què.
Si. Aquella era l’aigua
que sempre havia desitjat i ara necessitava beure’n.
Va ajupir-se
deixant que totes les gotes li llisquessin
pel coll ,per la cara ,per tot el cos. Desitjava emplenar-se d’aquella aigua
que tot el seu ser desitjava.
Poc desprès no
sabia ben be qui era, ni que feia en aquest lloc. Quelcom li deia que mai més
no tindria set, que sempre estaria ple d’aquella aigua.
Ara portava al
cap una idea, les runes de aquell poble serien la seva raó, havia d’enlairar el
pensament i renéixer per damunt de tants cossos, de tanta mort, de tanta misèria.
La nit li
semblava encara mes bella. D’un rampell es va arrancar totes les condecoracions.
Era més que un Capità, era un home acabat de néixer i volia cridar-ho per tot
arreu.
Va mirar per
darrer cop les runes. Enllà, a la llunyania, els astres li somreien. Sabia quin
indret agafar perquè no el poguessin detenir ni afusellar. Ara era l’enemic i
calia estar alerta. Escollia viaranys ocults i caminava amb cuita per fugir de presa d’aquella zona cercada.
Va topar amb un
fusell: No va dir res. Es va quedar ert, quiet,i quan van prémer el disparador
va cridar, amb el pit rebentat i la veu espessa. Però va cridar.
El seu crit va
esdevenir un clam a la nit.
El doll encara
brollava. La lluna estava abstreta amb el seu joc i li era indiferent el que
pases sota la seva indecisa claror.
