domingo, 26 de mayo de 2013

UN NO RES



Ja ho se que faig por
que tinc ulls que travessen i mans assassines.
Mossego jugulars, blasfemo,
renego del mon, excreto merda.

¿Però que voleu?

No soc cap fantasia.
Faig la boira i soc la pluja
la sorra, el fang, la llavor
el fruit, la eclosió, la vida.

¿No es tot un seguit de morts?

I dons,¿ com puc evadir
la ferum de les misèries?:

¿Com puc ignorar la fam
Si estic plena de dubtes?.

Emplenada de tristor
Convido a fer poesia.

Res no es sempre.
Mai no es etern, tot es efímer.
Un nadó creix

Un vell agonitza.

jueves, 16 de mayo de 2013

SOC TOT AIXÒ,I POT SER MES








Soc un crit ofegat amb la veu mol antiga,
que nodreix pensaments de foscor i de ràbia.
Soc un fred hivernat,un lligam que no lliga,
un corco que rosega, un fila’m que no fila.

Menjo por confitada amb amor i silencis,
cremo foc per les hores enyorada de fàstic.
Em remou la misèria arrelada als inicis,
em turmenta la vida ,maquillada de plàstic.

Un implant al cervell,una força abatuda,
la cançó de bressol,la finestra tancada.
La mirada del temps,la princesa fotuda,
la corona de flors d’una tarda daurada.

Soc el gran desesper enfilat a les runes,
un amor recosit al vestit de la imatge.
Soc la espina del peix,la buidor de la lluna,
El cognom i renom d’un assassí llinatge.

Mil·lenària podrida, fumarasa d’un ciri.
rovellada de temps, assumint la sentencia.
Soc un pas endavant, el reclam,el suplici,
la il·lusió del infant alletat de innocència.

Soc la fam del desert, la remor comprimida,
d’una sang que degota per ferides obertes.
Un cabdell sense cap, una corda cenyida,
en el coll d’un penjat,despenjat de la vida.

viernes, 10 de mayo de 2013

LES MOSQUES I LA MERDA







Si, amics,es cert, tenim un govern de merda, corrupte, mentider, intel·lectualment poc cultivat i amb unes formes totalment dictatorials. Vivim al any de la pera, sembla que les peres no han madurat,  tot i caigudes dels arbres.

Sobren el rei i la seva parentela, no només els d’aquí, si no tots els reis, inclosos el màgics,  perquè pertanyen a temps remots que  nomes volen fer de les tradicions una càrrega per els avançaments.

Tot esta fotut i el que mes em dol es que la peresa mental s’ha instal·lat als cervells , la gent no pensa per si mateixa; els es mes fàcil deixar-se dopar per els pensaments amb més poder adquisitiu;  nomes es mira la pela i darrera de la pela caurem com mosques dins del pastís. 
No hi han valors ni  interessa al govern que ni haguin: així que, una de dues, canviem les nostres preferències, fent una prioritat de la enteresa i la qualitat humana, o estem avocats a no parar fins fer esclatar una guerra per eliminar cossos , substituïts per aquells que quedin vius, restituint el ordre que ens imposin , acabant l’atur reconstruint allós que haurem enderrocat...per recomençar altre vagada amb crosses i malferits.

L' esser humà encara no sap resoldre les seves crisis d’altra manera que no siguin les guerres.

Tothom pensa que això no es possible, que els temps que vivim ja han superat les destrosses, que hi ha solucions que ens arribaran de la Europa unida que evitaran aquestes fetes.
 Mentida, mentida porca i maleïda. Precisament amb la unió, em creat la força, però no la nostra, la independent, la que selecciona un país del altre. Em creat la força comú per a ser manats per aquells que mes poder adquisitiu tenen, per a ser sotmesos a les dictadures que simulen democràcies mal parides, perquè venen de mares ràncies i rancunioses, que no han paït encara els odis avantpassats ni han après res fora dels academicismes, les religions, les reialeses parasitaries, les institucions governades per ministeris que fan pudor de costums, costums caduques, subornables tant sols per el poder dels bancs.

No, no es gens fàcil viure aquest temps amb una personal  concepció ideològica, no es fàcil sobreviure, tenint conceptes nous , madurats al sol de la sensatesa, la intel·ligència, el realisme que tot o veu ,sense camuflatges que tot o amaguen.

No podem mirar mes enllà del demà mateix, el futur ja no es cosa nostra, ni dels nostres fills. No hi ha esperança ,perquè forma part de la especulació; aquell que sobrevisqui a la esperança, la perdrà de cop en veure que es pot comprar i revendre, com si fos una peça mes del engranatge que mou la maquinaria de la supervivència.

Pobres rics, si es queden sense pobres que els mantinguin. Si la ma d’obra que els alimenta i els fa creure superiors aparca les eines i pren les armes.  ¿Que seria del mon, si els essers  assumeixen que la igualtat es un dret de la naturalesa, que pertany a cadascú el dret a definir-se com a únic, amo i senyor de la seva vida, resolvent la qüestió de les diferencies, utopia sagnant que mai deixarà de ser-ho.?

No, no em creieu pessimista, es que vaig mes enllà de les il·lusions que em fan creure; es que miro amb lupa cada línia escrita a la historia dels humans, la historia dels pobles i les seves evolucions, que acaben amb involució ,cada volta que s’arriba al límit de la paciència.

 Som com asses  girant al voltant d’una norià amb els ulls tapats per ignorar que no avancem, que girem fen cercles al mateix camí , extraient l’aigua subterrània per assedegar-nos,  fins assecar el cabdal i canviar de lloc. Però no les costums, pròpies dels asses.

Hauríem se saber triar, es important. 

Si em construït una societat ha on crèiem indispensable que uns en tinguin cura dels nostres drets i de les nostres necessitat. Si em decidit ser manats i representats per dignes savis per fer-ho, primer em de saber distingir la saviesa de la ignorància, la llibertat de la opressió,la dignitat de la manipulació.

Tots aquets que actualment ens manen son elements triats per el capitalisme, el poble res no hi te a veure, perquè estem venuts als compradors de carn feble, als qui comercia’n  amb les consciencies , coneixedors de les seves exigències, de les seves demandes de facilitats, de camins ja fets,per ha on transitar sense obstacles. 
Ells ens fan el camí a seguir, treuen les pedres i posen graons per fer-nos pujar ven alt, casi tant com ells, per mirar-nos cara a cara i saber-nos drets i fets, amb orgull,m però sense autonomia.

Un cop a dalt ens empenyen per caure, i un cop ben baix, ens diuen que si volem tornar a escalar, ens em d’atenir a les conseqüències. Ells sempre manen, ells sempre tenen l’avantatge de conèixer les nostres cuites, les nostres fallides, la nostra falta de força per revelar-nos.

Pobres rics, si un dia els pobres deixen de mantenir-los. Pobres dels pobres ,si ambicionen a ser rics i no troben pobres per mantenir-los.

No, no soc pessimista, nomes us recomano que mireu amb lupa cada rengló escrit per la historia. O la canviem  o la rellegim una i altra vegada sense treure’n cap substancia profitosa.

Amics,cal estar alerta, olorar, paladejar, mirar,escoltar, palpar tot el que tenim davant, o atenir-nos a les conseqüències.

Tot es una gran mentida, però de nosaltres depèn distingir-la de la veritat.

domingo, 5 de mayo de 2013

A TU, FOTUDAMENT CANSADA





A tu,que fas que  cada dia,
el grup d’articulacions que em mobilitzen,
cremin gestos grandiloqüents
d’ anades i vingudes,
del teu camí fins el meu.
Conscient com soc
d’aquest moviment exhaust,
de titella manipulant-me’n dotada.
Faig lligams que deslligo
i torno a lligar com una bleda.
A tu, que constantment,
embotornes el meu cort
com un globus voladís,
a punt d’esclatar en l’aire
empastifant-ho tot de tinta ROJA.
 No em tinc a mi, per retenir-te,
això em fot les raons
i  les formes mes plausibles.

Odio aquest moviment,
circular i destructible.

A tu, que fas que cada empremta
 signada  en el meu cap,
tingui una  fam enrevessada
de tortures i de goigs,
acaparant-me la intel·ligència amb agonia.
 Com una malalta,
pateixo convulsions de cataclisme,
tot gira al meu voltant,com una norià
fastigosament cansada.

A tu, que fas paperassa,
dels meus amors desvetllats,
rajant com un vi ranci
per l’ebrietat dels meus silencis.

 A tu, fotudament cansada,
voldria acomiadar-te.
Per retrobar-me en algun lloc d’aquesta vida.