L’home caminava
cap sorrut, endinsat al seu mon de coses . Coses que acaparaven el seu temps de
vida, convidant-lo a resistir quelcom desventura, a engrandir-se noblement, emergint del soterranis foscos de les incògnites.
L’home es sentia
sol, no perquè no tingues ningú; es sentia sol
de si mateix, un tipus de solitud que li revenia la pell amb un calfred
trist i silent.
La
solitud,pensava, es un mal comú, encara que ens a sembli que estem junts i
plegats, ven avinguts , compartint caminades i aixecant-nos del fang. Estem
sols.
Li semblava,
aquell mati, mentre feia camí cap en lloc, mentre meditava passejant per
aquella arbreda humida i aromosa...li semblava retornar d’algun lloc sense nom,
ha on les coses i els fets no es veien
ni es feien. Un lloc eteri ,fluctuós, amb un estat gasós i un aire líquid que
li emplenava els pulmons mentre surava.
Tenia, vagament a
la memòria, inspiracions vel·leïtoses que anaven i venien en aquells moments de
solitud plaent, estats d’ànim harmoniosos que li permetien fugir de la realitat
adient i endinsar-se sense por cap ha estats sutilment vaporosos. Aquella mena
de solitud no li semblava pas dolenta, no el feia sentir com un desemparat de
tot, com un esser oblidat de la mateixa vida que cerca quelcom excusa per fugir
de si mateix.
Aquella solitud
la necessitava, el remenava com una ventada que espolsa la palla del gra
deixant el pes en terra i aixecant en l’aire la palla que el sostenia.
Per aquesta raó
la solitud no el preocupava, era una amant que mai no el deixava satisfet, una
núvia experta que li sabia els punts mes febles ha on punxar-lo per seduir-lo.
Aquell mati,
però, la solitud el burxava, era com si no el deixes transcórrer per aquell
camí sense cap mes humà, aquell camí que feia tot sol gaudint de les coses
quietes i harmonioses.
Es sentia cansat
i afeixugós, li pesaven les cames i una angoixa li oprimia el pit, obligant-lo
a aturar-se de tant en tant i mirar en
l’aire, guaitant les clarianes enrevessades de blaus.
No es veia com
sempre,pot ser perquè no es mirava igual. Fugia, segurament, de algun pes que
el pertorbava, algun neguit que no reconeixia.
Soc jo...es deia,
soc la palla que a madurat el gra. Soc la inutilitat imprescindible, la
fertilitat eterna, la cosa i el fet, la raó i la incògnita, la divinitat i el
caos.
L’home caminava,
i metre feia camí les clarianes i els blaus jugaven amb la llum.
