El vent bufava amb
desconsideració. Els estels s’enfonsaven dins la mar capbussant amb les
sirenes, dins el regne de les tenebres salobroses.
Una pena que algú
havia alliberat, s’ arrossegava per enterra, serpentejant humiliada,
arronsada,insegura.
La pena era mol
profunda i lluïa uns cabells llargs, i tant blancs, com els anys que havia
estat empresonada. Camuflada entre les ombres de la nit cercava un cos nou per instal·lar-se.
El vent l’empenyia d’un costat al altre; la penjava dalt d’un arbre, la
llençava dins d’un pou,l arrossegava per l’herba,la trontollava...però la pena
no trobava lloc.
Una vegada i una
altra es deixava massejar, però reprenia força. El vent, emprenyat de tant rebolcar-la,
la llença dins la mar, allà ha on s’ofeguen totes les penes.
Però aquesta no
volia desaparèixer tant fàcilment.
Dins la mar, exhaurida
i remullada,envoltada de peixos, guarnida d’estels i empaitada per sirenes, es
va deixar colpir per les ones. Es destrossava i recomponia , fins que la calma
la deixa surant a l’alta mar.
Els estels se’n fotien
de la seva desgracia tot rient i envoltant-la de transparents lluminositats. Li
volien fer entendre la inutilitat del seu patiment, la antiguitat de la seva
tasca,la tossuda perseverança de voler seguir sent pena.
Les sirenes la
ferien amb les seves escamoses cues cantant llastimoses lloances al seu destí,
a la seva esclavitud.
Els peixos se la
volien menjar, però tenien por de patir la malaltia de la tristor.
Ella es deixava
fer, cansada de ser pena, no sabia de quina manera podria adquirir una altre
identitat menys penosa.
Com que era una
pena, no deixava de plorar. Les seves llagrimers es barrejaven amb la salabror
del mar. La mar ni ho notava.
¡Quina pena feia
la pena!
L’alba començava
a badallar una matinada mes, una mes trista que les altres.
El sol ressorgia
del horitzó emergent del aigua,com si tant mateix hagués passat la nit dins la
mar . La pena, esgotada, surava a mercè de les manses ones, deixant-se portar
per el seu ignot destí.
Els pescadors transitaven
per aquells llindars llença’n xarxes i arpons, fent soroll de motors i
regalimant sentors de fuel.
La pena,
endormiscada, no els va sentir arribar. Va quedar empresonada dins una xarxa,
junt amb seitons, llenguados, sardines,esparralls, salmonats, escorpores,
lluços, i tota tords, donzelletes i tota una gran varietat de especies.
Els estels havien
retornat al seu espai, amb la promesa de tornar a la nit propera per emmirallar-se,.
Les sirenes dormien, esgotades de tant cantar.
La pena, en sentir-se
rescatada, es va desvetllar.
Els peixos varen
començar a sentir una angoixa que els prenia la respiració.
Les xarxes es
buidaren a la coberta del vaixell.
El peixos van
deixar d’existir, cal mateix temps que la seva pena. La pena s’arrossegava per
la coberta encomanant-se a tot aquell que la tocava.
Tot d’una els pecadors la van sentir. No
entenien que els passava, i començaren a plorar com beneits.
La pena sen a donava
de la crueltat de la seva tasca, res no podia fer, existia , i semblava que ningú
es podia resistir al seu encant.
Desesperada el va
llençar al mar, amb la intenció de desaparèixer per sempre. Però la mar ja la
coneixia i no va voler carregar amb la culpa de la seva extinció.
Va arribar fins
el fons i es va retrobar amb les penes mes profundes, aquelles que s’entaforen mol
endins i resten eternament.
La foscor era
tant espessa que no es veia res. Allà no arribaven ni els peixos mes temeraris
ni els arpons mes potent. Mai els estels s’arriscaven en aquelles profunditats.
Dins de tanta
foscor les penes foren invisibles les unes de les altres. S’ emmagatzemaven entre el llot de les desgracies mai
superades, compra revingudes, eternament vives.
Pot ser el dia
que s’eixugui la mar i la closca del fons pugui veure el cel; tal vegada, quan
els oceans s’esdevinguin deserts, les penes deixin de existir, perquè no els caldrà
cossos ni profunditats ha on allotjar-se.
També podria ser
que les penes fossin superades per alegries, axó pot passar si la esperança es
mes gran que la desesperació, si el amor supera la maldat i els humans aprenen
a viure dins d’un mon completament restaurat.
