Ja deus ser gran,
mes o menys com
jo.
El temps,
sembla,es d’una mida llarga
quan es vol
deturar per reviure.
Tanta càrrega d’amor
feia remor de rodes
d’aquestes que
rodolen per camins esgotats.
Qui sap ha on
pertanys
quina mena de
vida t’encotilla,
quines rodes et
fan anar les hores.
com una malaltia
indefinida
que alleugera el
patiment quan t’anomeno.
temps inconcret
que manega l’amor
infatigable.
Ja ho veus.
Ni tu ni jo en sabíem
massa
de tota la remor
que fa la vida
quan es trenca el
fil de la titella.
En dèiem amor,
d’aquella massacra
permissiva
enganxats a la
carn,
avocats al desgavell
sense mesura.
L’amor va expiar, d’un fart de viure.
És el procés de l'amor. L'amor passional s'esgota en viure'l amb cos i ànima. L'amor seré és una altre forma viure l'amor i en aquest hi caben moltes més persones, diria que el món sencer.
ResponderEliminarMolt maco el poema i el record.
Una forta abraçada, poetessa.
todo pasa, también el amor
ResponderEliminarde los buenos amores nos queda el recuerdo de este poema, saludos