UN CONTE QUE FA PENA

El vent bufava amb desconsideració. Els estels s’enfonsaven dins la mar capbussant amb les sirenes, dins el regne de les tenebres salobroses.

Una pena que algú havia alliberat, s’ arrossegava per enterra, serpentejant humiliada, arronsada,insegura.

La pena era mol profunda i lluïa uns cabells llargs, i tant blancs, com els anys que havia estat empresonada. Camuflada entre les ombres de la nit cercava un cos nou per instal·lar-se. El vent l’empenyia d’un costat al altre; la penjava dalt d’un arbre, la llençava dins d’un pou,l arrossegava per l’herba,la trontollava...però la pena no trobava lloc.

Una vegada i una altra es deixava massejar, però reprenia força. El vent, emprenyat de tant rebolcar-la, la llença dins la mar, allà ha on s’ofeguen totes les penes.

Però aquesta no volia desaparèixer tant fàcilment.

Dins la mar, exhaurida i remullada,envoltada de peixos, guarnida d’estels i empaitada per sirenes, es va deixar colpir per les ones. Es destrossava i recomponia , fins que la calma la deixa surant a l’alta mar.

Els estels se’n fotien de la seva desgracia tot rient i envoltant-la de transparents lluminositats. Li volien fer entendre la inutilitat del seu patiment, la antiguitat de la seva tasca,la tossuda perseverança de voler seguir sent pena.

Les sirenes la ferien amb les seves escamoses cues cantant llastimoses lloances al seu destí, a la seva esclavitud.

Els peixos se la volien menjar, però tenien por de patir la malaltia de la tristor.

Ella es deixava fer, cansada de ser pena, no sabia de quina manera podria adquirir una altre identitat menys penosa.

Com que era una pena, no deixava de plorar. Les seves llagrimers es barrejaven amb la salabror del mar. La mar ni ho notava.

¡Quina pena feia la pena!

L’alba començava a badallar una matinada mes, una mes trista que les altres.

El sol ressorgia del horitzó emergent del aigua,com si tant mateix hagués passat la nit dins la mar . La pena, esgotada, surava a mercè de les manses ones, deixant-se portar per el seu ignot destí.

Els pescadors transitaven per aquells llindars llença’n xarxes i arpons, fent soroll de motors i regalimant sentors de fuel.

La pena, endormiscada, no els va sentir arribar. Va quedar empresonada dins una xarxa, junt amb seitons, llenguados, sardines,esparralls, salmonats, escorpores, lluços, i tota tords, donzelletes i tota una gran varietat de especies.

Els estels havien retornat al seu espai, amb la promesa de tornar a la nit propera per emmirallar-se,. Les sirenes dormien, esgotades de tant cantar.

La pena, en sentir-se rescatada, es va desvetllar.

Els peixos varen començar a sentir una angoixa que els prenia la respiració.

Les xarxes es buidaren a la coberta del vaixell.

El peixos van deixar d’existir, cal mateix temps que la seva pena. La pena s’arrossegava per la coberta encomanant-se a tot aquell que la tocava.

 Tot d’una els pecadors la van sentir. No entenien que els passava, i començaren a plorar com beneits.

La pena sen a donava de la crueltat de la seva tasca, res no podia fer, existia , i semblava que ningú es podia resistir al seu encant.

Desesperada el va llençar al mar, amb la intenció de desaparèixer per sempre. Però la mar ja la coneixia i no va voler carregar amb la culpa de la seva extinció.

Va arribar fins el fons i es va retrobar amb les penes mes profundes, aquelles que s’entaforen mol endins i resten eternament.

La foscor era tant espessa que no es veia res. Allà no arribaven ni els peixos mes temeraris ni els arpons mes potent. Mai els estels s’arriscaven en aquelles profunditats.

Dins de tanta foscor les penes foren invisibles les unes de les altres. S’ emmagatzemaven  entre el llot de les desgracies mai superades, compra revingudes, eternament vives.

Pot ser el dia que s’eixugui la mar i la closca del fons pugui veure el cel; tal vegada, quan els oceans s’esdevinguin deserts, les penes deixin de existir, perquè no els caldrà cossos ni profunditats ha on allotjar-se.

També podria ser que les penes fossin superades per alegries, axó pot passar si la esperança es mes gran que la desesperació, si el amor supera la maldat i els humans aprenen a viure dins d’un mon completament restaurat.