Fes de la teva
vida
un caminet feréstec,
un rierol que
flueix al mar
serpentejant anònim.
Fuig de la remor
del mon
quan l’estrèpit
ensordeixi,
i no et deixi
escoltar
el silenci que fa
el no res.
Cau i aixecat,
riu i plora.
Tot s’esdevé
vital.
No abarateixis l’amor,
que res s’amagui
dins la foscor de
les coses mortes.
Ni fam ni fart.
Que el teu cos
sigui el barem,
la mida justa,l’equilibri.
Endinsat al fi
per trobar el
començament.
Així,
com qui reneix
cada dia.
Viu.
Tot el demes s’afegeix
sol.
M'agrada molt la teva poesia, Teresa. Tant com el Cant Espiritual d'en Maragall.
ResponderEliminarUna abraçada ben lluminosa