Neix el dia. Soc aquí.
Veig la meva vida com un punt i apart de la resta de vides, un neguit
involucrat a la resta de vides alienes.
Infiltrada
socialment al mon de les conseqüències,desvetllada davant del fet del
manteniment.
Obligada a la
manutenció de la carn, inquieta per resoldre els enigmes del esperit. Això es
ni mes ni menys el resum de la existència.
Puc afegir-hi els
somnis, les esperances, les il·lusions, però al fi i al cap, res d’això pertany
al realisme pur i cru del sosteniment primari.
El meu rostre es
configura difós entre miler de rostres, cadascun amb la seva particularitat que
el distingeix. Barrejada entre la multitud només soc un nombre afegit a la quantitat massiva,omplint
un espai reduït ,oprimida per la massa, empassada per la desproporció, engolida
per la indiferència que resum en el tot la qualitat particular.
Així dons,
procuro servar el meu particular criteri per damunt que tots els criteris que
amenacen amb devorar la petita porció de vida que em pertany.
Però el mon de la
sordidesa m’empeny involuntàriament, arrossegant-me, seduint-me, enderrocant
fortaleses y aixecant murs allà ha on les llibertats son un dret de vida.
Es difícil nedar
quan el pes del aigua es superior al del cos. Mantenir-se al marge del pes del
aigua tampoc em permet avançar, hi soc, m’ofego, no puc ometre que el problema
existeix.
Quedar-se quiet,
a terra seca, equival a desertar de la pròpia vida i admetre que el no fer res m’evitarà conflictes.
No es pot estar
quiet quan les cames t’empenyen,quan el nervi del cos empeny l’anima cap a
dreceres fora d’itineraris comuns. Vull ser un tot entre tots, servant la identitat
pròpia,vull conviure segons les meves intencions, el meu dret a ser, la meva
integritat soluble al espès líquid de la meva sang.
Cadascú de nosaltres
es pertany a si mateix, entre tots fem un cos sòlid capaç d’enderrocar el cos opressor.
No ens podem queixar de res, si no sabem que produeix la queixa, ni podem
lluitar si desconeixem l’enemic.
Enemic es aquell
que sent com nosaltres, ens obliga a ser
com ell dictamina, ens obliga a deixar de ser per dominar-nos en benefici de si
mateix.
La llibertat no
es altra cosa que ser un mateix, malgrat els vents no ens vinguin mai de cara,
malgrat les adversitats ens malgastin l’anima i el cos. Res no es farà mal si
sabem qui el produeix.
Era tard. Al cel
milers d’espurnes d’or començaven a fer pampallugues. La lluna tenia ganes de
jugar i s’amagava riallera davallant entre les espesses branques dels pins.
El Capità
caminava capcot. Ara ningú no el podia veure i anava a pas insegur. Nomes la mirada
melangiosa dels arbres omplia aquell silenci amb una frisança angoixosa que
relliscava entre les raons perdudes d’un poble i d’un temps.
Des d’aquell cim
es podia veure l’enruna’t poblet. Les blanques parets eren ara maons
socarrimats, no quedava cap casa sencera ; però aquella imatge treia d’entre les
runes un crit que el vent no volia tocar
per por d’allisar-lo massa; el crit del qui moren defensant un poble.
El Capità era un
home fornit d’acer, d’aquells per qui lluitar era i és més que agafar un fusell
i matar per poder alliberar un pensament. Per ell lluitar era un manament, un
deure, fins i tot, un dret.
Però aquell
vespre el sol fet de pensar en lluitar l’esgarrifava. No tenia cap desig d’estroncar
amb trets aquell silenci que semblava embolcallar-lo suament amb un to
encisador.
Ara aquell poblet
li semblava mes tranquil. Ja no tenia por de les represàlies.
No. Ara un pilot
de cadàvers llefiscosos no podien fer-li cap mal.
Es va aturar un
moment davant del llac. La lluna, enjogassada, si havia parat a emmiralla-s’hi, i
la seva nuesa es
retallava en la profunditat de les aigües.
De sobte, com si algú hagués volgut espantar-lo, es varen sentir
uns lladrucs a la llunyania.
El Capità va fer
un salt; no s’ho esperava. Li va saber
molt de greu que el silenci s’esmicolés.
Darrera d’aquells
lladrucs es sentiren molt mes. Va pensar que devien haver matat els gossos, perquè
també ells portaven dintre seu aquella vasta idea de la llibertat.
Va agafar d’una
revolada el fusell i va començar a córrer enfollit cap al pilot de runes. En
arribar els lladrucs van parar i només es sentien els retalls de vent que
xiulava entre les fulles dels arbres.
Den mig de les
runes naixia un doll d’aigua cristal·lina que retornava ala nit un regust esperançador.
Sense saber-ne la
raó va llençar el fusell i encisat pel sorollet del aigua que espetegava entre
les pedres, va oblidar les seves raons, el seu deure i el seu dret.
De cop i volta no
volia creure amb res, només en la dolçor d’aquell aigua. Necessitava mullar-se
la gola amb aquell remoreig tendre. Era l’aigua que desitjava de petit quan
anava d’excursió i de gran, quan anava amb l’exèrcit de campanya pel desert perseguint,
ara no recordava què.
Si. Aquella era l’aigua
que sempre havia desitjat i ara necessitava beure’n.
Va ajupir-se
deixant que totes les gotes li llisquessin
pel coll ,per la cara ,per tot el cos. Desitjava emplenar-se d’aquella aigua
que tot el seu ser desitjava.
Poc desprès no
sabia ben be qui era, ni que feia en aquest lloc. Quelcom li deia que mai més
no tindria set, que sempre estaria ple d’aquella aigua.
Ara portava al
cap una idea, les runes de aquell poble serien la seva raó, havia d’enlairar el
pensament i renéixer per damunt de tants cossos, de tanta mort, de tanta misèria.
La nit li
semblava encara mes bella. D’un rampell es va arrancar totes les condecoracions.
Era més que un Capità, era un home acabat de néixer i volia cridar-ho per tot
arreu.
Va mirar per
darrer cop les runes. Enllà, a la llunyania, els astres li somreien. Sabia quin
indret agafar perquè no el poguessin detenir ni afusellar. Ara era l’enemic i
calia estar alerta. Escollia viaranys ocults i caminava amb cuita per fugir de presa d’aquella zona cercada.
Va topar amb un
fusell: No va dir res. Es va quedar ert, quiet,i quan van prémer el disparador
va cridar, amb el pit rebentat i la veu espessa. Però va cridar.
El seu crit va
esdevenir un clam a la nit.
El doll encara
brollava. La lluna estava abstreta amb el seu joc i li era indiferent el que
pases sota la seva indecisa claror.
Un s’estima la
terra, la que te mes a prop, la que el va acollir quan va néixer, el trosset de
mon que li va deixar posar els peus damunt seu i va enfangar les seves sabates.
Un s’ estima el
lloc que l’envolta, els costums que el fan addicte, els sorolls que escolta,
les llums i els contrallums,les dites que l’arrosseguen, el vent que l’acarona.
La terra sencera es
un lloc inhòspit fins que te hi atanses
i el reconeixes, quan et sents i et fas partícip de la bellesa i la joia.
Un es com es fa,
si mateix tot sol, anant i venint per
les dreceres tortes, ennuegant-se amb el crit ,descabellant la vida per tots
els seus indrets, ferint-se amb totes les seves punxes i sanant-ne amb la veritat dels fets.
Un va i be, sent-se
aturar-se, i es fa fonament i base, es
creix per damunt els astres i rema, rema incansable fins l’Itaca.
Escollir es
deixar anar , prendre es donar, trenant la trena de les participacions, fent d’un
un tot.
El lloc es l’estanca,
la llar el niu. La finestra tant dona cap ha fora, com cap a dins. Tots es un desfet i un fet que
mai s’atura, la iteració, el desgast, l’empremta futurista, la senyal de foc,
la llum, el paisatge erm, la sortida, el començament.
Un es del lloc ha
on va néixer mastegant la seva llengua, ferint-se per el trespol, abrigat amb
la senyera, recte i tort, feble amb la mort, dur amb la vida, conseqüent dels
fets, boig de saviesa, mai dolgut, sempre amb dolor, aquet dolor que fible la
pell sencera i es fica fins el cort.
Un s’estima el
racó, l’enyor de la sentida, l’escalfor del sol, la mar i l’aigua, els camps,
els blats, tota la vida recollida dins un petit tros de mon. Un s’estima.
L’home caminava
cap sorrut, endinsat al seu mon de coses . Coses que acaparaven el seu temps de
vida, convidant-lo a resistir quelcom desventura, a engrandir-se noblement, emergint del soterranis foscos de les incògnites.
L’home es sentia
sol, no perquè no tingues ningú; es sentia sol
de si mateix, un tipus de solitud que li revenia la pell amb un calfred
trist i silent.
La
solitud,pensava, es un mal comú, encara que ens a sembli que estem junts i
plegats, ven avinguts , compartint caminades i aixecant-nos del fang. Estem
sols.
Li semblava,
aquell mati, mentre feia camí cap en lloc, mentre meditava passejant per
aquella arbreda humida i aromosa...li semblava retornar d’algun lloc sense nom,
ha on les coses i els fets no es veien
ni es feien. Un lloc eteri ,fluctuós, amb un estat gasós i un aire líquid que
li emplenava els pulmons mentre surava.
Tenia, vagament a
la memòria, inspiracions vel·leïtoses que anaven i venien en aquells moments de
solitud plaent, estats d’ànim harmoniosos que li permetien fugir de la realitat
adient i endinsar-se sense por cap ha estats sutilment vaporosos. Aquella mena
de solitud no li semblava pas dolenta, no el feia sentir com un desemparat de
tot, com un esser oblidat de la mateixa vida que cerca quelcom excusa per fugir
de si mateix.
Aquella solitud
la necessitava, el remenava com una ventada que espolsa la palla del gra
deixant el pes en terra i aixecant en l’aire la palla que el sostenia.
Per aquesta raó
la solitud no el preocupava, era una amant que mai no el deixava satisfet, una
núvia experta que li sabia els punts mes febles ha on punxar-lo per seduir-lo.
Aquell mati,
però, la solitud el burxava, era com si no el deixes transcórrer per aquell
camí sense cap mes humà, aquell camí que feia tot sol gaudint de les coses
quietes i harmonioses.
Es sentia cansat
i afeixugós, li pesaven les cames i una angoixa li oprimia el pit, obligant-lo
a aturar-se de tant en tant i mirar en
l’aire, guaitant les clarianes enrevessades de blaus.
No es veia com
sempre,pot ser perquè no es mirava igual. Fugia, segurament, de algun pes que
el pertorbava, algun neguit que no reconeixia.
Soc jo...es deia,
soc la palla que a madurat el gra. Soc la inutilitat imprescindible, la
fertilitat eterna, la cosa i el fet, la raó i la incògnita, la divinitat i el
caos.
L’home caminava,
i metre feia camí les clarianes i els blaus jugaven amb la llum.
Si, amics,es cert, tenim un govern de merda, corrupte, mentider,
intel·lectualment poc cultivat i amb unes formes totalment dictatorials. Vivim al
any de la pera, sembla que les peres no han madurat, tot i caigudes dels arbres.
Sobren el rei i la seva parentela, no només els d’aquí, si
no tots els reis, inclosos el màgics, perquè
pertanyen a temps remots que nomes volen
fer de les tradicions una càrrega per els avançaments.
Tot esta fotut i el que mes em dol es que la peresa
mental s’ha instal·lat als cervells , la gent no pensa per si mateixa; els es mes
fàcil deixar-se dopar per els pensaments amb més poder adquisitiu; nomes es
mira la pela i darrera de la pela caurem com mosques dins del pastís.
No hi han
valors ni interessa al govern que ni haguin: així que, una de dues, canviem les nostres preferències, fent una prioritat de
la enteresa i la qualitat humana, o estem avocats a no parar fins fer esclatar
una guerra per eliminar cossos , substituïts per aquells que quedin
vius, restituint el ordre que ens imposin , acabant l’atur reconstruint allós
que haurem enderrocat...per recomençar altre vagada amb crosses i malferits.
L' esser humà encara no sap resoldre les seves crisis d’altra
manera que no siguin les guerres.
Tothom pensa que això no es possible, que els temps que
vivim ja han superat les destrosses, que hi ha solucions que ens arribaran de
la Europa unida que evitaran aquestes fetes.
Mentida, mentida porca i maleïda.
Precisament amb la unió, em creat la força, però no la nostra, la independent,
la que selecciona un país del altre. Em creat la força comú per a ser manats
per aquells que mes poder adquisitiu tenen, per a ser sotmesos a les dictadures
que simulen democràcies mal parides, perquè venen de mares ràncies i
rancunioses, que no han paït encara els odis avantpassats ni han après res fora
dels academicismes, les religions, les reialeses parasitaries, les institucions
governades per ministeris que fan pudor de costums, costums caduques, subornables
tant sols per el poder dels bancs.
No, no es gens fàcil viure aquest temps amb una personal concepció ideològica, no es fàcil sobreviure, tenint conceptes nous , madurats al sol de la sensatesa, la intel·ligència, el
realisme que tot o veu ,sense camuflatges que tot o amaguen.
No podem mirar mes enllà del demà mateix, el futur ja no
es cosa nostra, ni dels nostres fills. No hi ha esperança ,perquè forma part de
la especulació; aquell que sobrevisqui a la esperança, la perdrà de cop en
veure que es pot comprar i revendre, com si fos una peça mes del engranatge que
mou la maquinaria de la supervivència.
Pobres rics, si es queden sense pobres que els
mantinguin. Si la ma d’obra que els alimenta i els fa creure superiors aparca
les eines i pren les armes. ¿Que seria del
mon, si els essers assumeixen que la
igualtat es un dret de la naturalesa, que pertany a cadascú el dret a definir-se
com a únic, amo i senyor de la seva vida, resolvent la qüestió de les diferencies,
utopia sagnant que mai deixarà de ser-ho.?
No, no em creieu pessimista, es que vaig mes enllà de les
il·lusions que em fan creure; es que miro amb lupa cada línia escrita a la
historia dels humans, la historia dels pobles i les seves evolucions, que acaben
amb involució ,cada volta que s’arriba al límit de la paciència.
Som com asses girant al voltant d’una norià amb els ulls
tapats per ignorar que no avancem, que girem fen cercles al mateix camí ,
extraient l’aigua subterrània per assedegar-nos, fins assecar el cabdal i canviar de lloc. Però
no les costums, pròpies dels asses.
Hauríem se saber triar, es important.
Si em construït una
societat ha on crèiem indispensable que uns en tinguin cura dels nostres drets i
de les nostres necessitat. Si em decidit ser manats i representats per dignes
savis per fer-ho, primer em de saber distingir la saviesa de la ignorància, la
llibertat de la opressió,la dignitat de la manipulació.
Tots aquets que actualment ens manen son elements triats
per el capitalisme, el poble res no hi te a veure, perquè estem venuts als
compradors de carn feble, als qui comercia’n amb les consciencies , coneixedors de les
seves exigències, de les seves demandes de facilitats, de camins ja fets,per ha
on transitar sense obstacles.
Ells ens fan el camí a seguir, treuen les pedres i
posen graons per fer-nos pujar ven alt, casi tant com ells, per mirar-nos cara
a cara i saber-nos drets i fets, amb orgull,m però sense autonomia.
Un cop a dalt ens empenyen per caure, i un cop ben baix,
ens diuen que si volem tornar a escalar, ens em d’atenir a les conseqüències. Ells
sempre manen, ells sempre tenen l’avantatge de conèixer les nostres cuites, les
nostres fallides, la nostra falta de força per revelar-nos.
Pobres rics, si un dia els pobres deixen de mantenir-los.
Pobres dels pobres ,si ambicionen a ser rics i no troben pobres per
mantenir-los.
No, no soc pessimista, nomes us recomano que mireu amb
lupa cada rengló escrit per la historia. O la canviem o la rellegim una i altra vegada sense treure’n
cap substancia profitosa.
Amics,cal estar alerta, olorar, paladejar,
mirar,escoltar, palpar tot el que tenim davant, o atenir-nos a les conseqüències.
Tot es una gran mentida, però de nosaltres depèn distingir-la
de la veritat.
El vent bufava amb
desconsideració. Els estels s’enfonsaven dins la mar capbussant amb les
sirenes, dins el regne de les tenebres salobroses.
Una pena que algú
havia alliberat, s’ arrossegava per enterra, serpentejant humiliada,
arronsada,insegura.
La pena era mol
profunda i lluïa uns cabells llargs, i tant blancs, com els anys que havia
estat empresonada. Camuflada entre les ombres de la nit cercava un cos nou per instal·lar-se.
El vent l’empenyia d’un costat al altre; la penjava dalt d’un arbre, la
llençava dins d’un pou,l arrossegava per l’herba,la trontollava...però la pena
no trobava lloc.
Una vegada i una
altra es deixava massejar, però reprenia força. El vent, emprenyat de tant rebolcar-la,
la llença dins la mar, allà ha on s’ofeguen totes les penes.
Però aquesta no
volia desaparèixer tant fàcilment.
Dins la mar, exhaurida
i remullada,envoltada de peixos, guarnida d’estels i empaitada per sirenes, es
va deixar colpir per les ones. Es destrossava i recomponia , fins que la calma
la deixa surant a l’alta mar.
Els estels se’n fotien
de la seva desgracia tot rient i envoltant-la de transparents lluminositats. Li
volien fer entendre la inutilitat del seu patiment, la antiguitat de la seva
tasca,la tossuda perseverança de voler seguir sent pena.
Les sirenes la
ferien amb les seves escamoses cues cantant llastimoses lloances al seu destí,
a la seva esclavitud.
Els peixos se la
volien menjar, però tenien por de patir la malaltia de la tristor.
Ella es deixava
fer, cansada de ser pena, no sabia de quina manera podria adquirir una altre
identitat menys penosa.
Com que era una
pena, no deixava de plorar. Les seves llagrimers es barrejaven amb la salabror
del mar. La mar ni ho notava.
¡Quina pena feia
la pena!
L’alba començava
a badallar una matinada mes, una mes trista que les altres.
El sol ressorgia
del horitzó emergent del aigua,com si tant mateix hagués passat la nit dins la
mar . La pena, esgotada, surava a mercè de les manses ones, deixant-se portar
per el seu ignot destí.
Els pescadors transitaven
per aquells llindars llença’n xarxes i arpons, fent soroll de motors i
regalimant sentors de fuel.
La pena,
endormiscada, no els va sentir arribar. Va quedar empresonada dins una xarxa,
junt amb seitons, llenguados, sardines,esparralls, salmonats, escorpores,
lluços, i tota tords, donzelletes i tota una gran varietat de especies.
Els estels havien
retornat al seu espai, amb la promesa de tornar a la nit propera per emmirallar-se,.
Les sirenes dormien, esgotades de tant cantar.
La pena, en sentir-se
rescatada, es va desvetllar.
Els peixos varen
començar a sentir una angoixa que els prenia la respiració.
Les xarxes es
buidaren a la coberta del vaixell.
El peixos van
deixar d’existir, cal mateix temps que la seva pena. La pena s’arrossegava per
la coberta encomanant-se a tot aquell que la tocava.
Tot d’una els pecadors la van sentir. No
entenien que els passava, i començaren a plorar com beneits.
La pena sen a donava
de la crueltat de la seva tasca, res no podia fer, existia , i semblava que ningú
es podia resistir al seu encant.
Desesperada el va
llençar al mar, amb la intenció de desaparèixer per sempre. Però la mar ja la
coneixia i no va voler carregar amb la culpa de la seva extinció.
Va arribar fins
el fons i es va retrobar amb les penes mes profundes, aquelles que s’entaforen mol
endins i resten eternament.
La foscor era
tant espessa que no es veia res. Allà no arribaven ni els peixos mes temeraris
ni els arpons mes potent. Mai els estels s’arriscaven en aquelles profunditats.
Dins de tanta
foscor les penes foren invisibles les unes de les altres. S’ emmagatzemaven entre el llot de les desgracies mai
superades, compra revingudes, eternament vives.
Pot ser el dia
que s’eixugui la mar i la closca del fons pugui veure el cel; tal vegada, quan
els oceans s’esdevinguin deserts, les penes deixin de existir, perquè no els caldrà
cossos ni profunditats ha on allotjar-se.
També podria ser
que les penes fossin superades per alegries, axó pot passar si la esperança es
mes gran que la desesperació, si el amor supera la maldat i els humans aprenen
a viure dins d’un mon completament restaurat.
Hi han estones
mortes que viuen del no res, estones sense exigències, que abarateixen la vida,si
mes no, la fan menys afeixugosa.
Assaborint el
temps de braços plegats,deixant pastar la imaginació per paranys sense
obstacles nodrint-la tant sols de somnis.
Es el temps del
no fer res.
Qui mes qui menys
ha fet servir aquesta mena de oci per deslligar-se un poc de tanta malentesa.
No cal esbrinar res, ni cal capficar-se per com es segueix maltracta’n la vida fora
del nostre interès.
Les costums ens
han fet servils, ens obliguen a ser actius amb la creença de aprofitar el
temps.
¿Quin profit es
pot extreure d’un temps que ens te segrestats?
Rendir, deu voler
dir, rendir-se, davant tant com ens demanem.
No em negareu que
sense fer res s’està de conya, aconseguir aturar-se del mon i mirar-lo com si
fos cosa nostra es un plaer que no pot extingir-se.
Fixeu-vos be que quan no fem res el nostre caràcter ho fa tot; es deslliga del temps com si la vida tanmateix es tornes ermosa, com si el viure ens obsequies amb la raó de la seva dita...es temps de viure.
Estones, vull
dir, nomes estones. Ja se que no es possible, ni convenient pesar-se-la sense fer res.
Fora meravellós, però,
gaudir de llargues estones de contemplació, perquè desprès s’empren millor la feina.
A remor del
temps, quan arribem al esgotaments del cos i els anys ens demanen una mica mes
de calma, a les hores, pot ser recuperarem el temps perdut de no fer res.
.jpg)
