Soc un crit
ofegat amb la veu mol antiga,
que nodreix
pensaments de foscor i de ràbia.
Soc un fred
hivernat,un lligam que no lliga,
un corco que
rosega, un fila’m que no fila.
Menjo por
confitada amb amor i silencis,
cremo foc per les
hores enyorada de fàstic.
Em remou la misèria
arrelada als inicis,
em turmenta la
vida ,maquillada de plàstic.
Un implant al
cervell,una força abatuda,
la cançó de bressol,la
finestra tancada.
La mirada del
temps,la princesa fotuda,
la corona de
flors d’una tarda daurada.
Soc el gran
desesper enfilat a les runes,
un amor recosit
al vestit de la imatge.
Soc la espina del
peix,la buidor de la lluna,
El cognom i renom
d’un assassí llinatge.
Mil·lenària
podrida, fumarasa d’un ciri.
rovellada de
temps, assumint la sentencia.
Soc un pas
endavant, el reclam,el suplici,
la il·lusió del
infant alletat de innocència.
Soc la fam del
desert, la remor comprimida,
d’una sang que
degota per ferides obertes.
Un cabdell sense
cap, una corda cenyida,
en el coll d’un
penjat,despenjat de la vida.
No hay comentarios:
Publicar un comentario