Em pregunto per què mai no sabré comprendre que darrere el somrís d’un infant sempre hi ha l’esglai d’algú
que ens deixa. Em pregunto per què no sabré mai comprendre que el preu d’aquest fusell és un cos que la fam va ajaient a la terra. Ni el cinisme d’aquells que encadenen el cos dels que van a estimar-se. Ni els que en nom d’algun déu crucifiquen de nou quan amaguen i callen. En nom de qui, perdó? Em pregunto per què mai no sabré comprendre que l’adéu d’un amor faci sempre oblidar tants moments de tendresa. Em pregunto per què mai no sabré comprendre per què el meu benestar serà sempre la torna de la teva pobresa. Ni els lladres de somnis que incapaços com són del demà que ens encisa fan llur mediocritat, mercadejant fracàs, en nom de realisme. No trobaran perdó!
Ni que un braç justicier, vingut del fons del mar, no executi solemne als qui amb i pel poder, bavegen sobre els pits destripats per la guerra En nom de qui, perdó?
No ens podem escapar d'aquesta trama
tant nefasta i permissiva. No podem eludir-nos del mal que ens estem
fent. Pot ser caldria prendre'n consciencia de les repercussions que
no gaire tard, tindran els nostres fets actuals sobre generacions
futures.
Generacions dins les que estem inclosos
genèticament a traves dels nostres fills, nets i besnéts, peque
ells son els que heretaran les nostres deixalles, els nostres
conflictes, les nostres adversitats.
Som masses i mal avinguts. El nostre
producte intern, es a dir, la nostra particularitat com anima i ser,
esta confosa i dispersa entre el que vol ser i el que es deixa fer
per tal de no esforçar-se.
No tenim temps per cavil·lar, no volem
trencar-nos la closca amb dificultats que generen els altres par tal
de complicar-nos la existència.
Tot ens esta be si rutlla com ens
convé.
Pro les nostres conveniències estan
fetes a la mida dels interessos dels mes destructius, coneixen les
nostres comandes i les nostres deficiències morals i humanes.
Continuarem sent, encara després de la
mort. S'esbravara la nostra consciencia, perquè ja no serem, però
encara restarem dins del sistema nervis y neuronal de aquells que
deixarem, impresos genèricament, adulterats o comprimits,
emmetzinats o tal vegada regenerats.
No ens estem porta'n be, com diria el
mestre o els nostres progenitors. No estem fent be els deures ni el
nostre comportament es el que pertany con éssers humans.
Ja fa masses anys que som al planeta,
ja em vist fets que escarneixen i fan mal, també hem fet i vist
miracles i proeses, perquè som capaços de redimir i de rectificar.
Tenim masses exigències al respecte
de les nostres ambicions. Justifiquem la necessitat amb els excessos,
així, d'aquesta feta, els uns necessiten del que nosaltres llencem.
No som mai feliços, perquè ens cansem
de tot. Tot el que serveix per distreure'ns de la veritat.
No ens podem queixar de res. En som
conscients de que tenim el que ens mereixem, volem el que ens donen,
per tal de no enfrontar-nos al fet de que som titelles i de que ens
agrada ser-ho, massa feina hi ha per saber tallar els fils.
Som encara éssers primitius que juguen a evolucionar-se. Mentre hi haguí fam i misèria no en sortirem del
primitivisme. Els avançaments tecnològics, les ciències, les
prosperitats dels uns i els condicionaments de uns altres no
serveixen de res si els cervells estant vulnerats del seus drets, si
no serveixen per pensar, si son eines rovellades que cal posar al dia
dels esdeveniments infructuosos, per tal de adquirir consciencia i
lluitar.
Pot ser siguin els anys, pot ser
aquests fred diumenge de hivern. Tal vegada la edat em fa ser mes
vella i menys poruga.
El fet de créixer inclou no tant sols
la mida, si no, la abundància., encara ens escasseja mol de saviesa
i mol de realitat.
Deixeu-me dir, es una mena de
necessitat que em fa sentir be. Deixeu-me escriure, buidar aquesta
mena de neguit que vull escampar en l'aire, escara que només us bufi
el clatell i caigui a la paperera del temps ,ha on les coses deixen
de tenir importància.
Poca cosa soc, i no vull ser mes que
els altres. Deixeu-me fer,dons, que m'allibero l'anima.
