CAVIL-LACIONS DOMINICALS

No ens podem escapar d'aquesta trama tant nefasta i permissiva. No podem eludir-nos del mal que ens estem fent. Pot ser caldria prendre'n consciencia de les repercussions que no gaire tard, tindran els nostres fets actuals sobre generacions futures.

Generacions dins les que estem inclosos genèticament a traves dels nostres fills, nets i besnéts, peque ells son els que heretaran les nostres deixalles, els nostres conflictes, les nostres adversitats.

Som masses i mal avinguts. El nostre producte intern, es a dir, la nostra particularitat com anima i ser, esta confosa i dispersa entre el que vol ser i el que es deixa fer per tal de no esforçar-se.

No tenim temps per cavil·lar, no volem trencar-nos la closca amb dificultats que generen els altres par tal de complicar-nos la existència.

Tot ens esta be si rutlla com ens convé.

Pro les nostres conveniències estan fetes a la mida dels interessos dels mes destructius, coneixen les nostres comandes i les nostres deficiències morals i humanes.

Continuarem sent, encara després de la mort. S'esbravara la nostra consciencia, perquè ja no serem, però encara restarem dins del sistema nervis y neuronal de aquells que deixarem, impresos genèricament, adulterats o comprimits, emmetzinats o tal vegada regenerats.

No ens estem porta'n be, com diria el mestre o els nostres progenitors. No estem fent be els deures ni el nostre comportament es el que pertany con éssers humans.

Ja fa masses anys que som al planeta, ja em vist fets que escarneixen i fan mal, també hem fet i vist miracles i proeses, perquè som capaços de redimir i de rectificar.

Tenim masses exigències al respecte de les nostres ambicions. Justifiquem la necessitat amb els excessos, així, d'aquesta feta, els uns necessiten del que nosaltres llencem.

No som mai feliços, perquè ens cansem de tot. Tot el que serveix per distreure'ns de la veritat.

No ens podem queixar de res. En som conscients de que tenim el que ens mereixem, volem el que ens donen, per tal de no enfrontar-nos al fet de que som titelles i de que ens agrada ser-ho, massa feina hi ha per saber tallar els fils.

Som encara éssers primitius que juguen a evolucionar-se. Mentre hi haguí fam i misèria no en sortirem del primitivisme. Els avançaments tecnològics, les ciències, les prosperitats dels uns i els condicionaments de uns altres no serveixen de res si els cervells estant vulnerats del seus drets, si no serveixen per pensar, si son eines rovellades que cal posar al dia dels esdeveniments infructuosos, per tal de adquirir consciencia i lluitar.

Pot ser siguin els anys, pot ser aquests fred diumenge de hivern. Tal vegada la edat em fa ser mes vella i menys poruga.

El fet de créixer inclou no tant sols la mida, si no, la abundància., encara ens escasseja mol de saviesa i mol de realitat.

Deixeu-me dir, es una mena de necessitat que em fa sentir be. Deixeu-me escriure, buidar aquesta mena de neguit que vull escampar en l'aire, escara que només us bufi el clatell i caigui a la paperera del temps ,ha on les coses deixen de tenir importància.

Poca cosa soc, i no vull ser mes que els altres. Deixeu-me fer,dons, que m'allibero l'anima.