Quan ningú no em veu
desplego les ales
i m’enlairo,
m’embolico el cos
de camuflatge,
fent tombarelles de vent.
Glopejo les
estones,
com si tan mateix
fossin miracles
nascuts d’una
mort passada.
Quan soc jo sola;
emmirallada la
espill del mon,
tèrbola i malifeta,
titella desmanegada
que somriu
rere el mur de
les intimitats,
empenyent un tros
de vida
des de les runes
a les piràmides.
Ni soc, ni vull
ser misèria,
Intel·lecte xuclat
de seny.
Profundament desequilibrada.
Sola, a les claredats,
remeno els fets
desfent-los,
sacsejant el no
res incontrolable.
Sense mesura.
M’implico al fet
de desmanegar-me
arrossegada per
un doll,
verdejant la terra erma assedegada.
Venturosa jo,
quan ningú em veu,
delint-me de mi.
Petita cosa.
Colpejant els
esculls a la foscor.
Sent no res, se
qui soc.
