Era tard. Al cel
milers d’espurnes d’or començaven a fer pampallugues. La lluna tenia ganes de
jugar i s’amagava riallera davallant entre les espesses branques dels pins.
El Capità
caminava capcot. Ara ningú no el podia veure i anava a pas insegur. Nomes la mirada
melangiosa dels arbres omplia aquell silenci amb una frisança angoixosa que
relliscava entre les raons perdudes d’un poble i d’un temps.
Des d’aquell cim
es podia veure l’enruna’t poblet. Les blanques parets eren ara maons
socarrimats, no quedava cap casa sencera ; però aquella imatge treia d’entre les
runes un crit que el vent no volia tocar
per por d’allisar-lo massa; el crit del qui moren defensant un poble.
El Capità era un
home fornit d’acer, d’aquells per qui lluitar era i és més que agafar un fusell
i matar per poder alliberar un pensament. Per ell lluitar era un manament, un
deure, fins i tot, un dret.
Però aquell
vespre el sol fet de pensar en lluitar l’esgarrifava. No tenia cap desig d’estroncar
amb trets aquell silenci que semblava embolcallar-lo suament amb un to
encisador.
Ara aquell poblet
li semblava mes tranquil. Ja no tenia por de les represàlies.
No. Ara un pilot
de cadàvers llefiscosos no podien fer-li cap mal.
Es va aturar un
moment davant del llac. La lluna, enjogassada, si havia parat a emmiralla-s’hi, i
la seva nuesa es
retallava en la profunditat de les aigües.
De sobte, com si algú hagués volgut espantar-lo, es varen sentir
uns lladrucs a la llunyania.
El Capità va fer
un salt; no s’ho esperava. Li va saber
molt de greu que el silenci s’esmicolés.
Darrera d’aquells
lladrucs es sentiren molt mes. Va pensar que devien haver matat els gossos, perquè
també ells portaven dintre seu aquella vasta idea de la llibertat.
Va agafar d’una
revolada el fusell i va començar a córrer enfollit cap al pilot de runes. En
arribar els lladrucs van parar i només es sentien els retalls de vent que
xiulava entre les fulles dels arbres.
Den mig de les
runes naixia un doll d’aigua cristal·lina que retornava ala nit un regust esperançador.
Sense saber-ne la
raó va llençar el fusell i encisat pel sorollet del aigua que espetegava entre
les pedres, va oblidar les seves raons, el seu deure i el seu dret.
De cop i volta no
volia creure amb res, només en la dolçor d’aquell aigua. Necessitava mullar-se
la gola amb aquell remoreig tendre. Era l’aigua que desitjava de petit quan
anava d’excursió i de gran, quan anava amb l’exèrcit de campanya pel desert perseguint,
ara no recordava què.
Si. Aquella era l’aigua
que sempre havia desitjat i ara necessitava beure’n.
Va ajupir-se
deixant que totes les gotes li llisquessin
pel coll ,per la cara ,per tot el cos. Desitjava emplenar-se d’aquella aigua
que tot el seu ser desitjava.
Poc desprès no
sabia ben be qui era, ni que feia en aquest lloc. Quelcom li deia que mai més
no tindria set, que sempre estaria ple d’aquella aigua.
Ara portava al
cap una idea, les runes de aquell poble serien la seva raó, havia d’enlairar el
pensament i renéixer per damunt de tants cossos, de tanta mort, de tanta misèria.
La nit li
semblava encara mes bella. D’un rampell es va arrancar totes les condecoracions.
Era més que un Capità, era un home acabat de néixer i volia cridar-ho per tot
arreu.
Va mirar per
darrer cop les runes. Enllà, a la llunyania, els astres li somreien. Sabia quin
indret agafar perquè no el poguessin detenir ni afusellar. Ara era l’enemic i
calia estar alerta. Escollia viaranys ocults i caminava amb cuita per fugir de presa d’aquella zona cercada.
Va topar amb un
fusell: No va dir res. Es va quedar ert, quiet,i quan van prémer el disparador
va cridar, amb el pit rebentat i la veu espessa. Però va cridar.
El seu crit va
esdevenir un clam a la nit.
El doll encara
brollava. La lluna estava abstreta amb el seu joc i li era indiferent el que
pases sota la seva indecisa claror.
No hay comentarios:
Publicar un comentario