UN PUNT I APART

Neix el dia. Soc aquí. Veig la meva vida com un punt i apart de la resta de vides, un neguit involucrat a la resta de vides alienes.

Infiltrada socialment al mon de les conseqüències,desvetllada davant del fet del manteniment.

Obligada a la manutenció de la carn, inquieta per resoldre els enigmes del esperit. Això es ni mes ni menys el resum de la existència.

Puc afegir-hi els somnis, les esperances, les il·lusions, però al fi i al cap, res d’això pertany al realisme pur i cru del sosteniment primari.

El meu rostre es configura difós entre miler de rostres, cadascun amb la seva particularitat que el distingeix. Barrejada entre la multitud només soc un  nombre afegit a la quantitat massiva,omplint un espai reduït ,oprimida per la massa, empassada per la desproporció, engolida per la indiferència que resum en el tot la qualitat particular.

Així dons, procuro servar el meu particular criteri per damunt que tots els criteris que amenacen amb devorar la petita porció de vida que em pertany.

Però el mon de la sordidesa m’empeny involuntàriament, arrossegant-me, seduint-me, enderrocant fortaleses y aixecant murs allà ha on les llibertats son un dret de vida.

Es difícil nedar quan el pes del aigua es superior al del cos. Mantenir-se al marge del pes del aigua tampoc em permet avançar, hi soc, m’ofego, no puc ometre que el problema existeix.

Quedar-se quiet, a terra seca, equival a desertar de la pròpia vida i admetre  que el no fer res m’evitarà conflictes.

No es pot estar quiet quan les cames t’empenyen,quan el nervi del cos empeny l’anima cap a dreceres fora d’itineraris comuns. Vull ser un tot entre tots, servant la identitat pròpia,vull conviure segons les meves intencions, el meu dret a ser, la meva integritat soluble al espès líquid de la meva sang.

Cadascú de nosaltres es pertany a si mateix, entre tots fem un cos sòlid capaç d’enderrocar el cos opressor. No ens podem queixar de res, si no sabem que produeix la queixa, ni podem lluitar si desconeixem l’enemic.

Enemic es aquell que sent  com nosaltres, ens obliga a ser com ell dictamina, ens obliga a deixar de ser per dominar-nos en benefici de si mateix.

La llibertat no es altra cosa que ser un mateix, malgrat els vents no ens vinguin mai de cara, malgrat les adversitats ens malgastin l’anima i el cos. Res no es farà mal si sabem qui el produeix.