ESTONES PERDUDES

MAIG A EIVISSA

Hi han estones mortes que viuen del no res, estones sense exigències, que abarateixen la vida,si mes no, la fan menys afeixugosa.

Assaborint el temps de braços plegats,deixant pastar la imaginació per paranys sense obstacles nodrint-la tant sols de somnis.

Es el temps del no fer res.

Qui mes qui menys ha fet servir aquesta mena de oci per deslligar-se un poc de tanta malentesa. No cal esbrinar res, ni cal capficar-se   per com es segueix maltracta’n la vida fora del nostre interès.

Les costums ens han fet servils, ens obliguen a ser actius amb la creença de aprofitar el temps.

¿Quin profit es pot extreure d’un temps que ens te segrestats?

Rendir, deu voler dir, rendir-se, davant tant com ens demanem.

No em negareu que sense fer res s’està de conya, aconseguir aturar-se del mon i mirar-lo com si fos cosa nostra es un plaer que no pot extingir-se.

Fixeu-vos be que  quan no fem res el nostre caràcter ho fa tot; es deslliga del temps com si la vida tanmateix es tornes ermosa, com si el viure ens obsequies amb la raó  de la seva dita...es temps de viure.

Estones, vull dir, nomes estones. Ja se que no es possible, ni convenient pesar-se-la  sense fer res.

Fora meravellós, però, gaudir de llargues estones de contemplació, perquè desprès s’empren millor la feina.

A remor del temps, quan arribem al esgotaments del cos i els anys ens demanen una mica mes de calma, a les hores, pot ser recuperarem el temps perdut de no fer res.