 |
| MARTINEZ LOZANO-ACUARELA |
una mena de remor
que respira dificultosa.
Les marees van enrere,no
s’atansen al moll,
els minvats de
lluna es cruspeixen el cel.
Enllà, ha on es
fereix l’albada
un crit d enyor destenyeix
la mar.
El revifar del
sol sacseja les fondàries
delint-se per un
vent que defalleix.
Terra endins s’han
eixut les arbredes,
un oratge famèlic
s’ha empassat els rostolls.
Als masos,
refermats de portes i finestres,
ningú no treu el cap fent una ullada,
ni es remou el
cansament amb bategades.
Tot es ferit de
mort, malgrat dempeus la vida.
Gestes encoratjades
esborronen sepulcres,
els homes
escorcollen als fems avantpassats,
cercant un
escapçall, un enyor salobre,
alguna fiblada,
un esqueix,
un pedaç de runa,
una espurna de foc.
Cansament de tot,
esgotament mortífer.
Segles ensinistrats,decadents,
decrèpits.
Memòries aplacades,
resumides, sinòptiques.
Cansament de tot.
 |
| MARTINEZ LOZANO-ACUARELA |
Hi ha un cert presagi de món cansat, i jo quan així ho sento, em dic, Mariona, això és l'edat.
ResponderEliminarPot ser tot llueix nou quan l'aire arriba fresc, quan tota cosa comença, i pot ser també que el món naixés cansat i sigui vell eternament.
Un petó
como dice MY puede ser la edad...
ResponderEliminarpero creo tambien que el cansancio llegó al mundo después de ver que las luchas por la equidad, la felicidad y los cielos prometidos a través de los siglos ninguna sociedad lo logra, pues la corrupción y la ambición matan la esperanza...
saludos querida amiga mia